El nom del documental 'Silencioses i en Palaus' prové del film 'Silencis en Palaus' de la directora de cinema tunisiana Moufida Tlatli on reflexiona sobre la condició de la dona en el context de la descolonització.
Direcció: Sàgar Malé
Imatge: Kilian Estrada
Duració: 65’
Any: 2002
Notes: El documental va acompanyat d’una guia pedagògica dirigida a l’alumnat que podeu descarregar en aquesta pàgina.
Aquest documental pren l’exemple de Tunísia, país àrab amb una de les legislacions més avançades en els drets de les dones, per a trencar aquesta visió tòpica de les dones als països musulmans. I més en concret a través de la complexa situació social de les dones d’àmbit rural, víctimes de la societat patriarcal i alhora potents agents de desenvolupament. El tema eix és la tensió que viuen les dones entre la voluntat d’emancipació i el pes de la tradició.
La legislació tunisiana a través del Codi de Família dins la Constitució té mesures com l’abolició de la poligàmia, la igualtat de drets davant el divorci o el respecte mutu davant el matrimoni (és a dir la no-submissió de la dona a l’home). Això ha permès que les dones siguin reconegudes dins les estructures polítiques, tinguin accés als mitjans de producció i en l’economia, i, sobretot, estiguin representades en un fort moviment associatiu. Això s’esdevé, amb dificultats, en els mitjans urbans.
En la vida rural però, els costums patriarcals i de predomini de l’home estan més arrelats que la llei. Tot i que el context tunisià permet que algunes dones puguin aprofitar el marc legal per a emancipar-se i per a generar en la seva emancipació un desenvolupament molt major que els homes. Molts homes estan estancats en hàbits patriarcals còmodes (per ells) frenant-los d’ésser motors actius de progrés i desenvolupament, a diferència de les dones.
El documental alterna la vida quotidiana d’una noia rural en el context de la seva família, la Ghalia, amb un viatge per diversos racons del país on es desenvolupen diverses converses amb dones i homes de diversa edat, condició etc.
Les imatges de la vida a la família de Ghalia van acompanyades d’una veu en off que llegeix les cartes reals que aquesta va escriure a un amic de Barcelona l’any 2001.
Les cartes de la Ghalia representen la voluntat de llibertat personal, d’autoemancipació, en un exterior hostil per la pobresa, la dificultat d’accés als mitjans i el pes de la tradició. I les imatges i converses amb altres dones tracten de la tensió entre la voluntat d’emancipació de les dones i el pes de la tradició en un context on la llei fomenta el seu paper en la societat.
La tradició pot ser vista com una amenaça al seu desenvolupament personal però també una condició que a vegades té punts positius.
