Semàfor racista
Al nord de Jerusalem Est, la part palestina de la ciutat, hi ha un semàfor que regula una cruïlla de carreteres. El semàfor verd tarda 11 segons a deixar passar els cotxes. El semàfor vermell, 2 minuts i 47 segons. Els 11 segons són per als cotxes que vénen dels barris palestins de Jerusalem Est.
Els 2 minuts i 47 segons són per connectar els barris israelians de Jerusalem Oest amb les colònies il·legals israelianes dels Territoris Ocupats Palestins. Dia a dia, els cotxes palestins han d’esperar 2 minuts i 47 segons perquè s’obri el semàfor i puguin passar només 2 o 3 cotxes, i tot seguit han de tornar a esperar 2 minuts i 47 segons. Dia a dia.
És una violència que no es veu, i que per tant no existeix per a ningú. Tal com la defineixen Ariella Azoulay i Adi Ophir, és una violència suspesa.
Nakba
En una vall al nord-oest de Jerusalem, rodejada d’autopistes i de gratacels, i d’un espectacular pont de Santiago Calatrava, hi ha diverses cases antigues en runes i una gran bassa a la part de baix. Les males herbes i les humitats creixen als vessants, s’infiltren a les habitacions de les cases, entre les pedres, i només alguns caminets són freqüentats per jueus ortodoxos i per alguns colons d’origen kurd que ocupen les cases.
Cap cartell ens informa que hi visqui algú, ni que en algun moment hi hagués viscut algú, com si fos un poble fantasma on tothom hagués desaparegut misteriosament. El record del poble no està esborrat a l’atzar, sinó en un calculat procés de memoricidi.
El 1948 la població palestina de Lifta va patir l’expulsió per part de les milícies sionistes. Unes 417 ciutats i pobles van ser despoblats en una neteja ètnica que els palestins i les palestines recorden com la Nakba (‘catàstrofe’). Els seus habitants no van tenir mai el dret a tornar. Lluny, en camps de refugiats, viuen les àvies i els avis amb les seves famílies, amb les quals van ser expulsats. La seva memòria va ser esborrada destruint i desenrunant els pobles, i els seus noms, i creant una xarxa de parcs nacionals que els invisibilitzaven. Només hi ha petites restes o, senzillament, runes a la ment dels refugiats i les refugiades.
Un avi de Lifta que va ser expulsat i que ara viu a Ramal·lah comentava: “Si preguntes a un bebè de dos anys d’on ve, et dirà que és de Lifta. El nom de Lifta és a les arrels dels nens”. El memoricidi és una de les formes més cruels de violència suspesa exercida a la població palestina. Malgrat reclamar el seu dret a retorn, aquesta gent sap que la seva memòria ha estat aniquilada.
Demolició de cases
Jerusalem, com la meitat de la Palestina històrica, és una ciutat de runes. Aquesta orgia demolidora no solament afecta els pobles o els edificis històrics. Voltant pels seus carrers es poden veure piles de runes recents, de famílies actuals la casa dels quals ha desaparegut. L’Ajuntament de Jerusalem (israelià) té un complexíssim sistema per impedir el creixement del costat palestí i fomentar-ne el decreixement. Una de les accions que realitza és demolir cases totalment o parcialment a causa de la seva construcció il·legal, en un context on obtenir permisos és deliberadament impossible.
Famílies senceres han estat expulsades i les seves cases lliurades a colons israelians, com Al-Kurd, Al-Ghawi, Hanoun, Hijazi o Sabbagh del barri de Sheikh Jarrah. Aquesta pràctica també té lloc a una part important de Cisjordània (les anomenades àrees C). A 10 quilòmetres de Jerusalem hi ha el poble d’Al Walaja, que va ser il·legalment annexat com a part de Jerusalem Oest, i es va iniciar un pla de demolició massiva de cases amb el pretext que no tenien uns permisos necessaris, que en realitat són impossibles d’aconseguir. En Munder, un dels seus habitants, va muntar fa anys una tenda en senyal de protesta, ja que la seva casa havia estat demolida tres vegades.
Les famílies palestines estan lligades al nucli familiar, i la casa és molt més que un espai on habitar. Demolir una casa, com a forma de violència suspesa, és ferir un espai simbòlic de la seva existència... com ho és esborrar la seva memòria, o segregar físicament una família extensa i impedir així que s’ajunti.
Colònies
Un immens mur d’enormes edificacions roba el terreny i les cases palestines de Jerusalem Est, rodejant-la i formant un cinturó de colònies il·legals, entre les quals trobem Har Homa, Gilo, Neve Yaakov o Pisgat Zeev. El mur s’estén més enllà dels límits de la ciutat i arriba fins al cor de Cisjordània. És un cinturó que va creixent, sota l’aprovació del Parlament israelià. Impossibilitar una Jerusalem palestina i crear una gran Jerusalem israeliana forma part dels plans d’ocupació.
En Naïm Abu-Teir és un popular metge del barri palestí Umm Tuba que ha estat activista en diverses ONG palestines. Ens va ensenyar uns terrenys a la muntanyeta de Jabal Abu Ghneim, on havia tingut una propietat. Havia estat un bosc frondós abans que fos completament talat per construir-hi una colònia il·legal. En realitat estàvem passejant pels actuals carrers de Har Homa, d’enormes i pesats blocs d’edificis, com una fortalesa militar, que es mostraven imponents i amenaçadors a Betlem. Al cap d’uns mesos hi vam passejar amb la Morin, una sublim cantant israeliana d’origen iranià, que era actual colona de Har Homa sense cap consciència de ser-ho, o sense voluntat d’admetre-ho...
Com diu en Domènec a Real Estate, la terra palestina és una propietat immobiliària a ulls d’Israel. I Jerusalem Est no és un espai habitat sinó un terreny d’especulació. Aquesta violència exercida als seus habitants àrabs no és espectacular, sinó suspesa, però amb efectes més devastadors que els trets i les bombes.
Carreteres
Una complexa xarxa de túnels, carreteres, ponts i tot tipus d’enginyeria urbanística crea una complexa teranyina que expropia terrenys i cases palestines. Segrega físicament els espais israelians dels palestins, facilita l’accés de les colònies de Jerusalem i de les de Cisjordània i aïlla els barris i els pobles palestins, i trenca la continuïtat territorial de Palestina.
Una sofisticada enginyeria urbanística al servei de l’apartheid com a violència suspesa bloqueja la vida de la població palestina.
Check Points
Les dues vies d’entrada de Cisjordània a Jerusalem, al nord i al sud de la ciutat, estan estrictament controlades. Fa uns anys, al pas a aquestes dues regions, Ramal·lah i Betlem, hi havia check points de “vella escola”: torres militars, sacs i teles de camuflatge, blocs de ciment, tanques de ferro improvisades, soldats de combat apuntant cada passatger, i altres amb armilles antibales revisant document a document, creant aleatòriament grans cues de cotxes i persones amb l’únic objectiu d’humiliar-les.
El pas dels antics ckeck points a les actuals terminals es va produir en tancar-se el traçat del mur que separa Palestina d’Israel, per passar a ser portes de separació. Ara els accessos estan hermèticament segellats per aquestes terminals de pas on centenars de persones, rodejades de tanques, passen diàriament per mecanismes no diferents dels d’una presó d’alta seguretat, amb arcs elèctrics o escàners i desenes de càmeres, murs de ciment o tanques i passadissos i més passadissos.
L’estratègia és tractar tota la gent palestina com a potencialment perillosa i terrorista. Es materialitza el càstig col·lectiu com una de les formes més estressants de violència suspesa a la població palestina no només de Jerusalem sinó de tota Palestina.
Violència Cultural
Cada divendres, al cor de la Ciutat Vella de Jerusalem, es munten check points on policies israelians demanen la documentació a tothom. Si un veí o una veïna va a comprar quan s’instal·la el check point, haurà d’ensenyar la documentació a la policia per convèncer-los que viu allà. La policia selecciona qui té dret a resar i qui no, normalment per criteris de sexe i edat.
A la porta de Damasc, entrada de la muralla que va a la mesquita d’Al-Aqsa, tot l’espai és ple de tanques i control. Hi poden entrar pocs fidels. La resta es queda a fora muntant una mesquita improvisada, davant les verduleries o els restaurants d’hummus i falafel, o darrere els cotxes aparcats. En situacions de conflicte, sota l’estricta vigilància de la policia, que va armada amb furgonetes blindades o a cavall, s’activa el càstig col·lectiu contra la població palestina, i qualsevol permís per anar a resar queda denegat.
Són molt poques les persones de Cisjordània amb permís per anar a Jerusalem, la seva capital inaccessible, inexistent i ocupada per Israel. Qui ho pot fer, molt sovint no arriba ni tan sols a entrar a la mesquita d’Al-Aqsa. Aquesta és una de les grans il·lusions decapitades per la violència cultural, una altra expressió de la violència suspesa que s’exerceix contra la població palestina.
Mur
L’apartheid estructura l’ocupació israeliana a Jerusalem, i el mur de separació és el símbol de més impacte visual. El seu recorregut hauria de seguir la línia verda que separa les parts palestina i israeliana de la ciutat, i que va ser traçada durant l’armistici araboisraelià del 1949. A Jerusalem el mur s’endinsa capritxosament robant terres que pertanyen a Cisjordània, un terreny que ja no és Jerusalem Est i que no pertany a Israel, segons la legalitat internacional. Aquest mur ha estat declarat il·legal per les Nacions Unides a través de la Cort Internacional de Justícia.
Quan s’estava construint a les localitats limítrofes de Jerusalem, en concret a Abu Dis, es va fer famosa la imatge de les persones que s’infiltraven a Jerusalem Est entre els intersticis encara no tapats dels seus grans blocs de ciment. S’organitzava comitès de vigilància i d’ajut per a persones de mobilitat reduïda, per ajudar-les a saltar-se l’apartheid imposat per Israel.
El monestir de Santa Marta dei Padri Passionisti es va fer famós. S’ubicava just enmig del traçat del mur i es negava a ser expropiat. Pels seus jardins es colaven cada dia centenars de persones de Jerusalem a Abu Dis. El pare Claudio del monestir era present tot el temps que podia a les terres per impedir l’acció dels soldats israelians, que privaven el pas de la gent: “No, aquests són els meus convidats i aquesta és la meva casa!”, deia, tot acollint-se a un acord signat entre Israel i el Vaticà el 1997 per respectar la propietat de les terres; un acord que Israel va violar ben aviat. El pas per Abu Dis es va fer, finalment, infranquejable.
Colons
Un virus s’infiltra al bell mig dels barris palestins de Jerusalem, com la Ciutat Vella o Silwan. Els habitants palestins han de suportar una fauna de colons i colones que han expropiat les seves cases i s’hi han instal·lat amb armes, rodejats de tanques i de torres de vigilància. Els colons i colones es desplacen amb vigilància armada pel davant i pel darrere, més amenaçants que amenaçats... Són extremistes que mesclen l’ultranacionalisme i el fonamentalisme religiós, i creuen que aquesta és la seva terra i que cal expulsar-ne els àrabs, els quals consideren que els roben la terra.
No tenen res a veure amb els jueus i jueves ultraortodoxos, els quals, ells amb els seus vestits religiosos i els rínxols, i elles amb les seves perruques, travessen la Ciutat Vella per anar a resar al mur de les lamentacions.
De vegades aquests grups de colons s’ajunten per celebrar en grup ritus religiosos per motius nacionalistes, creuant la Ciutat Vella fins al mur de les lamentacions. En especial el 6 de juny, quan el moviment sionista religiós celebra l’ocupació i annexió de la ciutat de Jerusalem. En actitud agressiva, amenaçant fins i tot la policia israeliana, clamen l’odi contra els àrabs pintant les parets, de vegades atacant palestins.
Una violència suspesa, la dels colons radicals, que Israel no només tolera sinó que molt sovint promou. És com un virus que de mica en mica podreix Jerusalem, i tots els Territoris Ocupats Palestins.
