La música dels talibans

La música de los talibanes

 

La música dels talibans són diferents paisatges sonors creats amb sons enregistrats a l’Afganistan durant el període taliban. Tots ells ironitzen sobre l’absurd de la seva tirania.

En ell es mostra com el pobre univers sonor que van crear -ja que els talibans promulgaren edictes que prohibien la música- també podia ser artístic.

A la música dels talibans Mapasonor experimenta en la captació i elaboració de peces documentals sonores. 


DESCRIPCIÓ DEL PROJECTE


“La Música dels Talibans” és una ficció sonora realitzada amb sons extrets de la realitat i complementada amb documentació audiovisual i textual.  Aquesta ficció sonora és propera al que podríem anomenar art sonor, paisatge sonor o música concreta. En ella es pretén ironitzar l’absurd del règim dels talibans a través de la troballa imaginària de dos tipus de documents sonors: les petites peces “paramusicals” que composaven els talibans i algunes mostres de festes clandestines que representen les “músiques de resistència” al govern talibà.


El fonament d’aquesta ficció es basa en el següent: a l’Afganistan la facció fonamentalista dels talibans va realitzar una destrucció sistemàtica de totes les manifestacions culturals i de tota forma d’entreteniment. A través d’edictes oficials el país va ser silenciat: es prohibí completament la música en directe o enregistrada en cassette sota l’amenaça d’empresonament o càstig. La ficció de “La Música dels Talibans” es basa amb el descobriment imaginari d’uns curiosos i enigmàtics enregistraments sonors realitzats pels tècnics de la ràdio després de la caiguda dels talibans. Aparentment són enregistraments de fonts documentals que recollien el limitat entorn sonor dels talibans: pregàries, execucions públiques, discursos etc. Però el seu tractament sonor a base d’efectes i mescles molt elementals però amb molta capacitat experimental, mostra com de forma encoberta hi ha un gust pel so que amaga una sensibilitat artística no reconeguda.


A “La Música dels Talibans” recollim algunes peces curtes que mostren el pobre univers sonor del règim fonamentalista.

Conjuntament al que podem anomenar “Música dels Talibans” es desenvoluparen formes populars clandestines, una mena de contracultura sonora que no sols es limitava a “cançons” populars sinó que desenvolupava altres formes de sons com discursos, festes infantils,...difícil de classificar.


“La Música dels Talibans” va ser presentat al febrer del 2003 dins del 6è Festival Zeppelin al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona en dos formats: un CD Àudio amb 8 peces sonores o paisatges sonors (amb pista interactiva per ser reproduïda en un ordinador) i un vídeo de 30 m. Del CD  s’ha fet una autoedició que es distribueix a través del segell ARSONAL.



La Música dels Talibans


Els talibans no van desmantellar els estudis de Ràdio Afganistan sinó que es van convertir en la Ràdio La veu de la Sharia, el seu òrgan propagandístic, on en principi només s’hi podien escoltar pregàries de l’Alcorà i la veu del locutor.


Però amb la caiguda dels talibans s’ha descobert a aquests estudis uns curiosos i enigmàtics enregistraments sonors realitzats pels tècnics de la ràdio. Aparentment són enregistraments de fonts documentals que recollien el limitat entorn sonor dels talibans: pregàries, execucions públiques, discursos etc. Però el seu tractament sonor a base d’efectes i mescles molt elementals, però amb molta capacitat experimental, mostra com de forma encoberta hi ha un gust pel so que amaga una sensibilitat artística no reconeguda.


Són peces curtes que mostren el pobre univers sonor i que han estat elaborats de manera que semblen metàfores d’edictes o lleis amb missatges sobre la Sharia a l’Afganistan. Per aquesta raó hem anomenat a les peces “Victòria sobre la Sharia”, “Victòria sobre la Música”, etc. Kepel diu que amb els seus edictes els talibans reproduïen a tot un país l’univers tancat de les madrases o escoles coràniques, l’única cosa que coneixien del món.


Aquestes peces sonores estan elaborades amb el simplisme i l’esquematisme de la seva ideologia. Per exemple la prohibició de la música, que visualment el reflectien amb cassettes desenrotllats pels carrers, es reflectia musicalment distorsionant els cant d’una dona fins a convertir-la en un no-res. O la victòria de l’ordre de l’Alcorà es feia amb cants d’oració que anàvem imposant-se al “desordre” de la gent en la seva vida diària.


En l’elaboració d’aquests documents es mostra un gust artístic molt experimental que formalment l’emparenta amb la música contemporània també més experimental, concretament amb la música concreta, el paisatge sonor. Les podem considerar formes paramusicals que, intentant evitar el fet de ser música, acaben contactant amb les seves expressions més contemporànies. Malgrat aquesta prohibició, la música i l’art formen part de l’instint natural de l’home i els talibans no se n’escaparen.

ASSOCIACIÓ DE CREACIÓ DOCUMENTAL

La Música dels Talibans

INICI - MENÚInici.htmlshapeimage_3_link_0

La música de los Talibanes son distintos paisajes sonoros creados con sonidos grabados en Afganistán durante el período talibán. Todos ellos ironizan sobre su absurda tiranía.

En él se muestra como el pobre universo sonoro que crearon, por medio de la promulgación de edictos que prohibían la música, también podía ser artístico.

En la música de los Talibanes, Mapasonor experimenta con la captación y elaboracion de piezas documentales sonoras

CONTINGUTS DEL PROJECTE


Els Antecedents


A l’Afganistan la facció fonamentalista dels talibans van realitzar una destrucció sistemàtica de totes les manifestacions culturals i de tota forma d’entreteniment: “Els qui escolten música o cançons en aquest Món, el Dia del Judici tindran plom fos dins les seves orelles” (notícia oficial a un diari de Herat del 1998 citada a Guardian per N. Wroe). A través d’edictes  oficials el país va ser silenciat: es prohibí completament la música en directe o enregistrada en casette sota l'amenaça d’empresonament o càstig. Aquesta llei va ser aplicada tan a persones que escoltaven música com a grans músics que no van exiliar-se del país. Mònica Bernabé, periodista que va estar a l’any 2000 a Kabul, descriu la següent imatge: “anant cap a Kabul, a la carretera, hi ha cintes de vídeo i casette destrossades i penjades sobre pals de fusta. La imatge és surrealista”. Era una manera de deixar clar als afganesos les seves imposicions. Segons l’etnomusicòleg John Bailey, la destrucció de la cultura musical afganesa començà abans dels talibans, encara que aquests ho portaren a terme de forma més agressiva.


Afganistan té una vida musical molt rica i que es manifesta especialment en celebracions (bodes, naixements, circumcisions,...). A més la música juga un rol important d’identitat cultural a un país on s’entrecreuen diverses cultures i ètnies (Pashtuns, Tajiks, Hazaras...) amb influències musicals geogràficament diverses (una encreuada entre Iran, les Repúbliques Centroasiàtiques i el subcontinent indi). A partir dels 50’s la música va tenir una especial rellevància a l’entorn de Ràdio Afganistan, nucli de modernització i de professionalització dels músics que creà figures com Ahmed Zahir o que va impulsar la professionalització de dones com la cantant Mahwash.


El silenciament del país ja començà amb el règim comunista a partir de 1978 perquè amb el control de la programació de TV i de ràdio es va produir l’exili de molts músics. Durant la Guerra contra els soviètics, els camps de refugiats (que aplegaven  prop de tres milions de persones) es veia poc apropiada la música ja que moltes persones provenien de famílies assassinades durant la guerra.

Quan els mujaidins van prendre el poder el 1989, Rabbani, el cap del govern, va promulgar diverses mesures repressives contra la música: els músics havien de tenir una llicència, les cançons d’amor eren prohibides, la dansa o la música amplificada també, la presència de música a la TV o la Ràdio era molt limitada i sols es permetien cançons espirituals o pregàries.


Amb el domini dels talibans a partir de 1994, aquesta reduïda vida musical va ser aniquilada: prohibició total. Es van ajusticiar persones que en públic escoltaven o venien música (taxistes, botiguers), empresonaren músics, etc. Segons el mulà Abdul Hanifi, els talibans “s’oposen a la música perquè crea una tensió a la ment i obstaculitza l’estudi de l’Islam”. Una rígida interpretació de l’Islam sense comparació amb altres països on la Sharia s’aplica rígidament (Aràbia Saudí).


Descripció de les peces sonores


Les fonts sonores de La Música dels Talibans provenen de: sons dels vídeos de denúncia de RAWA, vídeos documentals de HAWCA, enregistraments de Ràdio Sharia, enregistraments sonors a l’Afganistan de Mapasonor, documents d’internet procedents de ràdios afganesa (Ràdio Veu dels Mujaidins, Ràdio Veu de la Sharia) o cassettes de música afganesa.



Track 1 “Victòria de l’Alcorà”

Aquesta peça està composada per sons del carrer (algun d’ells amb música) que són dominats a poc a poc per diverses crides a l’oració. Hem anomenat aquesta peça “Victòria de l’Alcorà” ja que per la seva estructura sembla com si s’imposés l’”ordre”de l’Alcorà portat pels talibans front al “caos” de la societat afganesa. Les oracions formen una polifonia de veus que mostren per part dels talibans que la van composar un excepcional gust musical.


Track 2 “Victòria sobre els Mujaidins”

Aquesta peça comença amb fragments de la Ràdio dels Mujaidins i després continua amb un collage de sons de batalla dels mujeidins també. De mica a mica s’imposen els cants dels talibans i de la Ràdio Voice of Sharia. Els Mujaidins eren integristes islàmics que van dominar l’Afganistan entre els anys 1991 i 1994, qua van lluitar contra els talibans i que finalment van ser vençuts per aquests. Els mujaidins eren enemics dels talibans però segons el nostre punt de vista no hi havia gaire diferència entre uns i altres. La peça mostra un bell treball sonor que passa del “caos” mujaidin fins a l’”ordre” taliban, com volent demostrar una diferència entre els dos ordres.


Track 3 “Victòria sobre la Música”

Aquesta peça es composa d’una cançó de la famosa cantant femenina Mahwash (cantant promoguda per Ràdio Afghanistan) que es va deformant de mica a mica fins a quedar en no res mentre sona un discurs dels talibans. Reprodueix en so la mateixa idea que per prohibir la música omplien el país de cintes de cassette desenrotllades. El resultat final, malgrat la simplesa del missatge i del recurs, resulta “experimentalment bell”.


Track 4 “Victòria de la Shària”

Aquesta peça té una estructura complexa composada de sons d’execucions públiques que arriben a formar una textura de primitius “loops”, recordant el destí del qui no segueix la llei corànica o la Shària. Aquesta textura té com a fons diversos discursos dels talibans en una mena de mostra de l’artisticitat de la “oralitat” dels talibans.


Track 5 “Festes Clandestines”

Juntament al que podem anomenar Música dels Talibans es van desenvolupar formes populars clandestines de folklore on el poble, d’una forma molt espontània i fins i tot experimental, desenvolupà formes artístiques  sonores  que pretenien denunciar les prohibicions, reproduir trets culturals del seu entorn, reproduir músiques prohibides, etc.  Es desenvolupà una mena de contracultura sonora que no sols es limitava a “cançons” populars sinó que desenvolupava altres formes sonores com discursos, literatura o parateatre difícils de classificar. Es desenvolupava una mena de festes on hi cabia de tot, però sempre tenien la finalitat d’establir una mena de “cultura de resistència”. Aquestes festes van ser enregistrades de forma clandestina per alguns periodistes de la zona.



Agraïments al projecte


La Música dels Talibans és un producte de Mapasonor elaborada per Kilian Estrada i Sàgar Malé.


Disseny, packaging i texts de Mapasonor excepte “Un malson fet realitat” de Mònica Bernabé.


Agraïments: ASDHA, HAWCA i RAWA



Per aconseguir el CD cal contactar amb:

ARSONAL Apartat de Correus 9500  08080 Barcelona 93 416 14 01


MAPASONOR dóna suport amb els seus projectes als treballs de l’associació catalana ASDHA (Associació pels drets Humans a l’Afganistan) que treballa amb l’associació afganesa HAWCA (Humanitarian Assistance of Women and children of Afghanistan).




EDICTES DELS TALIBANS DEL 1996 PROHIBINT LA MÚSICA


“Prevenir la música. Per a ser emesa pels serveis públics d’informació. En botigues, hotels, vehicles i jinrikishas es prohibeixen els cassettes i la música. Aquest afer haurà de ser controlat en un termini de cinc dies. Si es troba qualsevol casette de música en una botiga, s’empresonarà al botiguer i la botiga es tancarà. Si cinc persones donen garanties, la botiga s’obrirà i l’infractor serà alliberat més endavant. Si es troben cassettes en un vehicle, tan aquest com el conductor seran detinguts. Si cinc persones donen garanties, el vehicle serà alliberat i l’infractor serà alliberat més endavant.”


“Evitar la música i balls a les bodes. En cas de violació, el cap de família serà detingut i castigat”


“Evitar la música de tambor. S’anunciarà aquesta prohibició. Si algú ho fa, aleshores els dirigents religiosos decidiran al respecte.”




TEXT INCLÒS AL CD


Un malson fet realitat

Mònica Bernabé, gener 2003


“És impossible que la seva intèrpret sigui una dona. A l’Afganistan no existeixen dones intèrprets. Aquí les dones no treballen”. Estava clar que, de la conversa amb el talibà, no en trauria res. L’home es negava en rodó a deixar-me sortir de l’hotel on m’allotjava a Kabul l’estiu del 2000, si no era amb un home que em fes de traductor. Jo ja havia contractat una dona afganesa com a intèrpret, però el talibà insistia que això era totalment impossible i em mirava i em tractava de boja en un país en què cintes de cassette destrossades penjaven dels pals de la llum, les fotografies, la música i la televisió estaven prohibides, i les dones no tenien accés a la sanitat ni a l’educació.

El taxista que ens va portar des de Kabul fins a la frontera pakistanesa ens va amenitzar el viatge amb música a tot volum. El soroll era espantós. Els altaveus grinyolaven, la cinta estava cascada i els sotracs del camí no ajudaven a millorar el concert final. La música va acabar en el primer control talibà. El taxista va amagar a corre-cuita el cassette sota el seu seient i el soroll inicial, malgrat que espantós, el vaig trobar a faltar.


De tornada a Barcelona, vaig somiar que els talibans no em deixaven anar al lavabo, perquè això també ho havien prohibit a les dones. Així d’absurd i surrealista com la vida a l’Afganistan sota el règim dels talibans, però amb la diferència que el meu malson era ficció i, a l’Afganistan, era realitat.


Mònica Bernabé és periodista del diari El Punt i presidenta de l’Associació ASDHA. Va estar a l’Afganistan l’any 2000 durant el període talibà i hi va tornar el 2002 just després de la seva caiguda.