Un espectacle de Mapasonor

L’any 1952, Josep Maria Rovira-Brull (1926-2000) escriu la peça teatral La ciutat és blanca, obra primerenca d’un artista que principalment s’ha dedicat a les arts plàstiques. Feia poc temps que Rovira-Brull s’havia endinsat a les arts plàstiques i al llenguatge surrealista. Tal com diu la seva filla Néfer Rovira: “havia deixat la pintura impressionista per entrar en un món amarg i poètic alhora: el dels desheretats, de les barraques del Carmel, del Camp de la Bota, de l’Estació de França, dels emigrants, de l’Espanya Profunda”.

A l’obra apareixen els grans temes que marcaran l’inici i tota la seva carrera artística : la guerra, el món de les barraques, els ferrocarrils, el món primigeni simbolitzat pel sílex...

Aquell mateix 1952, el grup “Acció de Teatre Experimental” la va estrenar als Lluïsos de Gràcia. Després es va repetir en una lectura al “Racó d’en Terri” a Mataró i en una representació al Douglas College de New Jersey (USA).

L’obra va restar inèdita fins l’any de la seva mort (2000).

Text: Josep Maria Rovira-Brull

Direcció del projecte: Sàgar Malé

Direcció escènica: Jordi Farrés

Direcció tècnica: Kilian Estrada

Aj. de Direcció: Ingrid Domingo

Actors i manipuladors:

Jordi Farrés, Susanna Garcia

Titelles: Jordi Farrés

Construcció escenogràfica:

Jordi Farrés, Meritxell Millan

So i imatge: Kilian Estrada

Vestuari: Mª Dolors Diviu

Producció: Helena Homs

Premsa: Estel Batet

Agraïments: Néfer, Ricard Pasqual, Carmina Rovira, Clot TV (imatges), HAWKA-RAWA-ASDHA (imatges), Marta Delgadillo, Sílvia Pérez, Els Lluïsos (Teresa Grapé), Pep Farrés

El grup

Mapasonor som una associació dedicada a la creació partint de tècniques documentals. Entenem l’ús de la investigació documental o l’ús de fonts documentals com un punt de partida per a desenvolupar treballs en qualsevol disciplina (audiovisual, escènica, sonora, artística).


Seguint aquest criteri hem treballat reportatges audiovisuals (Silencioses i en Palaus, dones tunisanes i desenvolupament), sonors (Mapa Sonor UPF) o, en aquesta ocasió, escènics (La ciutat és Blanca). Mapasonor -impulsat per Kilian Estrada i Sàgar Malé- ha treballat conjuntament amb Jordi Farrés per a dirigir aquest projecte.


  1. Jordi Farrés, que assumeix la direcció escènica, està vinculat al teatre com a actor, manipulador de titelles o director. Ha treballat en televisió (Barri Sèsam), companyies de teatre (Binixiflat, Cia. Montse Riera) i ha dirigit projectes personals (Genoma). Ha estudiat interpretació teatral.

  2. Sàgar Malé, que assumeix la direcció d’aquest projecte, s’ha vinculat al món del teatre com a escriptor, tècnic o productor. Ha dirigit els projectes audiovisuals de Mapasonor i els del Grup Mapes així com també ha estat vinculat a les Arts Plàstiques. Ha estudiat Art i Comunicació Audiovisual.

  3. Kilian Estrada, que assumeix la direcció tècnica del projecte, està vinculat al reportatge social i a la producció audiovisual. Ha estat dirigint tècnicament els projectes de Mapa Sonor i Mapes. Ha estudiat producció audiovisual.

El muntatge

L’escenificació que en fem Mapasonor de La Ciutat és Blanca alterna dues tècniques aparentment contraposades: els titelles i teatre visual d’un costat, i el so i l’imatge audiovisual d’un altre. Les característiques d’un text surrealista carregat d’imatges poètiques i els trets escènics del personatges i els espais en les pintures de Rovira Brull ens porten a usar la màgia dels titelles i la poètica dels objectes. Però a la vegada Rovira Brull parla en clau de sàtira o denúncia de la més crua realitat, fet que ens porta a usar sons i imatges reals de fonts documentals que es refereixen als seus temes recurrents (guerra, barraques...).


L’espai escènic és de teatre de petit format, que ocupa uns 4m2 i per la petitesa i la subtilitat de les accions és recomanable un límit de 100 espectadors i una sala amb foscor total. Tots els elements estan inspirats en la pròpia obra de Rovira Brull, i prioritàriament l’obra contemporània al text. L’escenografia consisteix en una barraca quadrada i articulable d’uns 2 m2, de fustes, plàstics vells o uralita. Aquesta és articulada per a formar diversos espais on es desenvolupen les accions de l’obra.


Els dos personatges centrals, l’Arlequí i el Negre, són interpretats pels dos únics actors que alhora són manipuladors dels titelles que van apareixent en la posada en escena: el nen-esquelet sobre un carret de rodes, els miserables de drap, l’arlequí de plàstic de bombolles... En el recitat de text també s’explora en diverses t6ècniques d’oralitat de tipus popular més que teatral (la oralitat dels pidolaires, per exemple).


Paral·lelament als elements teatrals hi ha el que podríem anomenar “decorats audiovisuals”. Tota l’obra està acompanyada de so o d’imatges que es projecten a un monitor de televisió. Generalment estan enregistrades en la realitat i funcionen com a contrapunt de realitat dels continguts que s’escenifiquen de forma poètica.


Hi ha també la voluntat d’actualitzar els temes del text en imatges actuals, de manera que cobren un nou sentit però alhora es manifesta que els conflictes d’abans són els d’ara: les barraques d’immigrants andalusos o gitanos d’El Carmel o la Mina, són els actuals camps de refugiats o els immigrants aficans; la Guerra Civil espanyola són les cases destrossades de les guerres de Kabul.

La ciutat és blanca

(La ciudad es blanca)


Un espectáculo de Mapasonor

En 1952 Josep Maria Rovira-Brull (1926-2000) escribe la pieza teatral “La ciutat és blanca”, obra primeriza de un artista que se ja dedicado a las artes plásticas. Hacía poco tiempo que Rovira-Brull se había orientado dentro de las artes plásticas y aún menos que había entrado en el lenguaje surrealista, tal como dice su hija Néfer Rovira “había dejado la pintura impresionista para entrar en un mundo amargo y poético a la vez: el de los desheredados, de las barracas del Carmel, del Campo de la Bota, de la Estación de Francia, de los emigrantes, de la España Profunda”.


En esta obra aparecen los grandes temas que marcaran el inicio de toda su carrera artística: la guerra, el mundo de las barracas, los ferrocarriles, el mundo primigenio simbolizado por el sílex…


Aquel mismo año se estrenó en Lluïsos de Gràcia por el grupo “Acció de teatre Esperimental”, i después sólo se repitió en una lectura en el Douglas College de New Jersey (USA).


Desde entonces la obra se ha mantenido inédita hasta su muerte en el 2000.



El grupo


Mapasonor es una asociación dedicada a la creación partiendo de técnicas documentales. Entendemos el uso de la investigación documental o el uso de fuentes documentales como un punto de partida para desarrollar trabajos en cualquier disciplina (audiovisual, escénica, sonora, artística).

Así hemos trabajado reportajes audiovisuales (.ma; Silencioses i en Palaus, mujeres tunecinas y desarrollo), sonoros (Mapa Sonor UPF) o, en esta ocasión, escénicos (La ciutat és blanca). Mapasonor está impulsado por Kilian Estrada y Sàgar Malé, y en esta ocasión hemos trabajado con Jordi Farrés para dirigir este proyecto.


Jordi Farrés, quien asume la dirección escénica, está vinculado al teatro como actor, manipulador de títeres o director. Ha trabajado en televisión (Barrio Sésamo), compañías de teatro (Binixiflat, Cia. Montse Riera) o ha dirigido proyectos personales (Genoma). Ja estudiado interpretación teatral.


Sàgar Malé, quien asumió la dirección de este proyecto, está vinculado al teatro como escritor, técnico o productor. Ha estado dirigiendo los proyectos audiovisuales de Mapasonor o del Grup Mapes y también ha estado vinculado con las Artes Plásticas. Ha estudiado Arte y Comunicación Audiovisual.


Kilian Estrada, quien asumió la dirección técnica del proyecto, está vinculado al reportaje social y a la producción audiovisual. Ha estado dirigiendo técnicamente los proyectos de Mapasonor y Mapes. Ha estudiado producción audiovisual.



El montaje


La escenificación que hemos hecho en Mapasonor de La Ciutat és Blanca alterna dos técnicas aparentemente contrapuestas: los títeres y el teatro visual de un lado, y el sonido y la imagen audiovisual del otro. Las características de un texto surrealista cargado de imágenes poéticas y las características escénicas de los personajes y los espacios en las pinturas de Rovira Brull nos llevan a utilizar la magia de los títeres y la poética de los objetos. Pero a la vez Rovira Brull habla en clave de sátira o denuncia de la más cruda realidad, hecho que nos lleva a usar sonidos e imágenes reales de fuentes documentales que se refieren a sus temas recurrentes (guerra, barracas…).


El espacio escénico es de teatro de pequeño formato, que ocupa unos 4m2 y por la pequeñez y sutileza de las acciones es recomendable un límite de 100 espectadores y una sala con oscuridad total. Todos los elementos están inspirados en la propia obra de Rovira-Brull, y prioritariamente la obra contemporánea al texto. La escenografía consiste en una barraca cuadrada y articulable de unos 2 m2, de maderas, plásticos viejos o Uralita. Esta está articulada para formar diversos espacios donde se desarrollan las acciones de la obra.


Los dos personajes centrales, el Arlequín y el Negro, están interpretados por los dos únicos actores que a la vez son manipuladores de los títeres que van desapareciendo en la puesta en escena: el niño-esqueleto sobre un carrete de ruedas, los miserables de trapo, el arlequín de plástico de burbujas…. En el recitado de texto también se explora en distintas técnicas de oralidad de tipo popular más que teatral (la oralidad de los mendigos, por ejemplo).

Paralelamente a los elementos teatrales se encuentra lo que podríamos llamar “decorados audiovisuales”. Toda la obra está acompañada de sonido es imágenes que se proyectan en un monitor de televisión. Generalmente están grabadas en la realidad y funcionan como contrapunto de realidad de los contenidos que se escenifican de forma poética.


Existe también la voluntad de actualizar los temas del texto en imágenes actuales, de forma que cobren un nuevo sentido pero a la vez se manifiesta que los conflictos de antes son los de ahora: las barracas de inmigrantes andaluces o gitanos en el Carmel o la Mina, son los actuales campos de refugiados o los inmigrantes africanos; la Guerra Civil española son las casas destrozadas de las guerras de Kabul.

(versión española)

La ciutat és blanca

ASSOCIACIÓ DE CREACIÓ DOCUMENTAL

LA CIUTAT ÉS BLANCA