JERUSALEM ID

TEXTOS

JERUSALEM EST

L’any 1947 les Nacions Unides van dividir Jerusalem en dues parts: la palestina (Jerusalem Est) i la israeliana (Jerusalem Oest). També van declarar que la ciutat era un corpus separatum sota la responsabilitat internacional. Però Israel la va considerar la seva capital, si bé no va ser mai legalment reconeguda.

En la guerra que esclata després de la creació d’Israel el 1948, entre forces àrabs i milícies sionistes, aquestes segones van expulsar la majoria de la població palestina autòctona de l’oest de la ciutat i van despoblar les localitats properes, un moment recordat pels palestins i les palestines com la Nakba (‘catàstrofe’). L’any 1967, a la Guerra del Sis Dies, Israel va ocupar la ciutat de Jerusalem. Actualment les autoritats palestines no tenen cap control sobre Jerusalem Est, que és, de fet, una ciutat annexada, a la qual s’usurpen els recursos.


Per entendre els eixos bàsics de la violència suspesa a Jerusalem Est, al mapa podem veure el següent:

  1. 1.Línia verda que separa la part palestina (Jerusalem Est) de la part israeliana (Jerusalem Oest). Es crea com a línia d’armistici araboisraeliana el 1949, però no coincideix amb el pla de partició que van decidir les Nacions Unides el 1947, que incloïa més territori a la part palestina.

  2. 2.Cinturó de grans nuclis de colònies construïdes il·legalment sobre territori de l’Est. Ocupa terrenys, expropia propietats palestines, i impedeix el creixement de Jerusalem Est.

  3. 3.Mur de separació entre Jerusalem i Cisjordània. Materialitza i visualitza l’apartheid, i s’endinsa per robar territoris que legalment són de Cisjordània. El mur ha estat declarat il·legal per les Nacions Unides a través de la Cort Internacional de Justícia.

  4. 4.Punts de control militars (check points) de l’exèrcit israelià als quatre punts cardinals de la ciutat. Controlen i priven el pas de milers de persones palestines entre Jerusalem i Cisjordània i impedeixen que la població de Cisjordània accedeixi a la seva capital històrica.

TEXTOS DEL PROJECTE


JERUSALEM ID: LA VIOLÈNCIA SUSPESA

Sàgar Malé / Mapasonor


Jerusalem no és una ciutat on s’ha congelat el passat i la història.

Al contrari, és una ciutat generadora d’història.

Una història de tensió. Una història de conflicte.

SEMÀFOR RACISTA

Al nord de Jerusalem Est, la part palestina de la ciutat, hi ha un semàfor que regula una cruïlla de carreteres. El semàfor verd tarda 11 segons a deixar passar els cotxes. El semàfor vermell, 2 minuts i 47 segons. Els 11 segons són per als cotxes que vénen dels barris palestins de Jerusalem Est. Els 2 minuts i 47 segons són per connectar els barris israelians de Jerusalem Oest amb les colònies il·legals israelianes dels Territoris Ocupats Palestins.

Dia a dia, els cotxes palestins han d’esperar 2 minuts i 47 segons perquè s’obri el semàfor i puguin passar només 2 o 3 cotxes, i tot seguit han de tornar a esperar 2 minuts i 47 segons. Dia a dia.

És una violència que no es veu, i que per tant no existeix per a ningú. Tal com la defineixen Ariella Azoulay i Adi Ophir, és una violència suspesa.

NAKBA

En una vall al nord-oest de Jerusalem, rodejada d’autopistes i de gratacels, i d’un espectacular pont de Santiago Calatrava, hi ha diverses cases antigues en runes i una gran bassa a la part de baix. Les males herbes i les humitats creixen als vessants, s’infiltren a les habitacions de les cases, entre les pedres, i només alguns caminets són freqüentats per jueus ortodoxos i per alguns colons d’origen kurd que ocupen les cases.

Cap cartell ens informa que hi visqui algú, ni que en algun moment hi hagués viscut algú, com si fos un poble fantasma on tothom hagués desaparegut misteriosament. El record del poble no està esborrat a l’atzar, sinó en un calculat procés de memoricidi.

El 1948 la població palestina de Lifta va patir l’expulsió per part de les milícies sionistes. Unes 417 ciutats i pobles van ser despoblats en una neteja ètnica que els palestins i les palestines recorden com la Nakba (‘catàstrofe’). Els seus habitants no van tenir mai el dret a tornar. Lluny, en camps de refugiats, viuen les àvies i els avis amb les seves famílies, amb les quals van ser expulsats. La seva memòria va ser esborrada destruint i desenrunant els pobles, i els seus noms, i creant una xarxa de parcs nacionals que els invisibilitzaven. Només hi ha petites restes o, senzillament, runes a la ment dels refugiats i les refugiades.

Un avi de Lifta que va ser expulsat i que ara viu a Ramal·lah comentava: “Si preguntes a un bebè de dos anys d’on ve, et dirà que és de Lifta. El nom de Lifta és a les arrels dels nens”. El memoricidi és una de les formes més cruels de violència suspesa exercida a la població palestina. Malgrat reclamar el seu dret a retorn, aquesta gent sap que la seva memòria ha estat aniquilada.

DEMOLICIÓ DE CASES

Jerusalem, com la meitat de la Palestina històrica, és una ciutat de runes. Aquesta orgia demolidora no solament afecta els pobles o els edificis històrics. Voltant pels seus carrers es poden veure piles de runes recents, de famílies actuals la casa dels quals ha desaparegut. L’Ajuntament de Jerusalem (israelià) té un complexíssim sistema per impedir el creixement del costat palestí i fomentar-ne el decreixement. Una de les accions que realitza és demolir cases totalment o parcialment a causa de la seva construcció il·legal, en un context on obtenir permisos és deliberadament impossible.

Famílies senceres han estat expulsades i les seves cases lliurades a colons israelians, com Al-Kurd, Al-Ghawi, Hanoun, Hijazi o Sabbagh del barri de Sheikh Jarrah. Aquesta pràctica també té lloc a una part important de Cisjordània (les anomenades àrees C). A 10 quilòmetres de Jerusalem hi ha el poble d’Al Walaja, que va ser il·legalment annexat com a part de Jerusalem Oest, i es va iniciar un pla de demolició massiva de cases amb el pretext que no tenien uns permisos necessaris, que en realitat són impossibles d’aconseguir. En Munder, un dels seus habitants, va muntar fa anys una tenda en senyal de protesta, ja que la seva casa havia estat demolida tres vegades.

Les famílies palestines estan lligades al nucli familiar, i la casa és molt més que un espai on habitar. Demolir una casa, com a forma de violència suspesa, és ferir un espai simbòlic de la seva existència... com ho és esborrar la seva memòria, o segregar físicament una família extensa i impedir així que s’ajunti. 

COLÒNIES

Un immens mur d’enormes edificacions roba el terreny i les cases palestines de Jerusalem Est, rodejant-la i formant un cinturó de colònies il·legals, entre les quals trobem Har Homa, Gilo, Neve Yaakov o Pisgat Zeev. El mur s’estén més enllà dels límits de la ciutat i arriba fins al cor de Cisjordània. És un cinturó que va creixent, sota l’aprovació del Parlament israelià. Impossibilitar una Jerusalem palestina i crear una gran Jerusalem israeliana forma part dels plans d’ocupació.

En Naïm Abu-Teir és un popular metge del barri palestí Umm Tuba que ha estat activista en diverses ONG palestines. Ens va ensenyar uns terrenys a la muntanyeta de Jabal Abu Ghneim, on havia tingut una propietat. Havia estat un bosc frondós abans que fos completament talat per construir-hi una colònia il·legal. En realitat estàvem passejant pels actuals carrers de Har Homa, d’enormes i pesats blocs d’edificis, com una fortalesa militar, que es mostraven imponents i amenaçadors a Betlem. Al cap d’uns mesos hi vam passejar amb la Morin, una sublim cantant israeliana d’origen iranià, que era actual colona de Har Homa sense cap consciència de ser-ho, o sense voluntat d’admetre-ho...

Com diu en Domènec a Real Estate, la terra palestina és una propietat immobiliària a ulls d’Israel. I Jerusalem Est no és un espai habitat sinó un terreny d’especulació. Aquesta violència exercida als seus habitants àrabs no és espectacular, sinó suspesa, però amb efectes més devastadors que els trets i les bombes.

CARRETERES

Una complexa xarxa de túnels, carreteres, ponts i tot tipus d’enginyeria urbanística crea una complexa teranyina que expropia terrenys i cases palestines. Segrega físicament els espais israelians dels palestins, facilita l’accés de les colònies de Jerusalem i de les de Cisjordània i aïlla els barris i els pobles palestins, i trenca la continuïtat territorial de Palestina. 

Una sofisticada enginyeria urbanística al servei de l’apartheid com a violència suspesa bloqueja la vida de la població palestina.

CHECK POINTS

Les dues vies d’entrada de Cisjordània a Jerusalem, al nord i al sud de la ciutat, estan estrictament controlades. Fa uns anys, al pas a aquestes dues regions, Ramal·lah i Betlem, hi havia check points de “vella escola”: torres militars, sacs i teles de camuflatge, blocs de ciment, tanques de ferro improvisades, soldats de combat apuntant cada passatger, i altres amb armilles antibales revisant document a document, creant aleatòriament grans cues de cotxes i persones amb l’únic objectiu d’humiliar-les. 

El pas dels antics ckeck points a les actuals terminals es va produir en tancar-se el traçat del mur que separa Palestina d’Israel, per passar a ser portes de separació. Ara els accessos estan hermèticament segellats per aquestes terminals de pas on centenars de persones, rodejades de tanques, passen diàriament per mecanismes no diferents dels d’una presó d’alta seguretat, amb arcs elèctrics o escàners i desenes de càmeres, murs de ciment o tanques i passadissos i més passadissos.

L’estratègia és tractar tota la gent palestina com a potencialment perillosa i terrorista. Es materialitza el càstig col·lectiu com una de les formes més estressants de violència suspesa a la població palestina no només de Jerusalem sinó de tota Palestina.

MUR

L’apartheid estructura l’ocupació israeliana a Jerusalem, i el mur de separació és el símbol de més impacte visual. El seu recorregut hauria de seguir la línia verda que separa les parts palestina i israeliana de la ciutat, i que va ser traçada durant l’armistici araboisraelià del 1949. A Jerusalem el mur s’endinsa capritxosament robant terres que pertanyen a Cisjordània, un terreny que ja no és Jerusalem Est i que no pertany a Israel, segons la legalitat internacional. Aquest mur ha estat declarat il·legal per les Nacions Unides a través de la Cort Internacional de Justícia.

Quan s’estava construint a les localitats limítrofes de Jerusalem, en concret a Abu Dis, es va fer famosa la imatge de les persones que s’infiltraven a Jerusalem Est entre els intersticis encara no tapats dels seus grans blocs de ciment. S’organitzava comitès de vigilància i d’ajut per a persones de mobilitat reduïda, per ajudar-les a saltar-se l’apartheid imposat per Israel.

El monestir de Santa Marta dei Padri Passionisti es va fer famós. S’ubicava just enmig del traçat del mur i es negava a ser expropiat. Pels seus jardins es colaven cada dia centenars de persones de Jerusalem a Abu Dis. El pare Claudio del monestir era present tot el temps que podia a les terres per impedir l’acció dels soldats israelians, que privaven el pas de la gent: “No, aquests són els meus convidats i aquesta és la meva casa!”, deia, tot acollint-se a un acord signat entre Israel i el Vaticà el 1997 per respectar la propietat de les terres; un acord que Israel va violar ben aviat. El pas per Abu Dis es va fer, finalment, infranquejable.

VIOLÈNCIA CULTURAL

Cada divendres, al cor de la Ciutat Vella de Jerusalem, es munten check points on policies israelians demanen la documentació a tothom. Si un veí o una veïna va a comprar quan s’instal·la el check point, haurà d’ensenyar la documentació a la policia per convèncer-los que viu allà. La policia selecciona qui té dret a resar i qui no, normalment per criteris de sexe i edat.

A la porta de Damasc, entrada de la muralla que va a la mesquita d’Al-Aqsa, tot l’espai és ple de tanques i control. Hi poden entrar pocs fidels. La resta es queda a fora muntant una mesquita improvisada, davant les verduleries o els restaurants d’hummus i falafel, o darrere els cotxes aparcats. En situacions de conflicte, sota l’estricta vigilància de la policia, que va armada amb furgonetes blindades o a cavall, s’activa el càstig col·lectiu contra la població palestina, i qualsevol permís per anar a resar queda denegat.

Són molt poques les persones de Cisjordània amb permís per anar a Jerusalem, la seva capital inaccessible, inexistent i ocupada per Israel. Qui ho pot fer, molt sovint no arriba ni tan sols a entrar a la mesquita d’Al-Aqsa. Aquesta és una de les grans il·lusions decapitades per la violència cultural, una altra expressió de la violència suspesa que s’exerceix contra la població palestina.

COLONS

Un virus s’infiltra al bell mig dels barris palestins de Jerusalem, com la Ciutat Vella o Silwan. Els habitants palestins han de suportar una fauna de colons i colones que han expropiat les seves cases i s’hi han instal·lat amb armes, rodejats de tanques i de torres de vigilància. Els colons i colones es desplacen amb vigilància armada pel davant i pel darrere, més amenaçants que amenaçats... Són extremistes que mesclen l’ultranacionalisme i el fonamentalisme religiós, i creuen que aquesta és la seva terra i que cal expulsar-ne els àrabs, els quals consideren que els roben la terra.

No tenen res a veure amb els jueus i jueves ultraortodoxos, els quals, ells amb els seus vestits religiosos i els rínxols, i elles amb les seves perruques, travessen la Ciutat Vella per anar a resar al mur de les lamentacions.

De vegades aquests grups de colons s’ajunten per celebrar en grup ritus religiosos per motius nacionalistes, creuant la Ciutat Vella fins al mur de les lamentacions. En especial el 6 de juny, quan el moviment sionista religiós celebra l’ocupació i annexió de la ciutat de Jerusalem. En actitud agressiva, amenaçant fins i tot la policia israeliana, clamen l’odi contra els àrabs pintant les parets, de vegades atacant palestins.

Una violència suspesa, la dels colons radicals, que Israel no només tolera sinó que molt sovint promou. És com un virus que de mica en mica podreix Jerusalem, i tots els Territoris Ocupats Palestins.

Ellas  Una mirada. Por Joan Cañete Bayle

Publicado en 01/11/2015


Ella subió al tranvía en la misma estación que yo en pleno centro de Jerusalén Oeste, en la calle de Jaffa. Tenía aspecto de recién haber estrenado la veintena y vestía ‘a lo occidental’, que es uno de los clichés que solemos usar los periodistas que de vez cuando escribimos sobre mujeres musulmanas, un eufemismo que en realidad quiere decir “no llevaba pañuelo”, es decir, no usaba hiyab, ni niqab ni ninguna de las otras formas de vestimenta asociadas a las mujeres musulmanas.

La cuestión es que ella se sentó frente mío en el tranvía y no me sorprendió que fuera vestida ’a lo occidental’ porque de inmediato la tomé por israelí. De entre las sinrazones que hemos visto estos días de odio en la ciudad y en el resto de los territorios palestinos ocupados y de Israel, ha habido algunas que serían esperpénticas si no fueran trágicas, como ese israelí que acuchilló a otro israelí en el aparcamiento del Ikea porque tenía aspecto de árabe; o ese grupo de adolescentes colonos que, acné en el rostro, matonismo en la mirada y “muerte a los árabes” a pleno pulmón, recorría las calles de Jerusalén Oeste preguntando a todos los morenos de piel con los que se cruzaban si eran árabes, y si respondían que no en perfecto hebreo, “lo, lo” frente al “la, la” con el que se niega en árabe, seguían adelante en su caza humana. Si no fueran tan peligrosos, y si sus progenitores no fueran tan o más racistas que ellos, uno casi sonreiría imaginando a una de sus madres dándoles un pescozón y enviándolos de regreso a su casa en Kiryat Arba, cómo se te ocurre buscar árabes por el color de la piel. El racismo es absurdo en todas partes pero en Jerusalén entre judíos y árabes por cuestión de piel es cosa de comedia bufa, esos árabes pelirrojos y pecosos descendientes directos de soldados británicos, esos judíos orientales que se parecen como un huevo a una castaña a los rubios eslavos y que pasarían perfectamente por primos de quienes rezan al otro lado del Muro de las Lamentaciones.

El caso es que tomé por israelí a la chica con la que coincidí en el tranvía no por morena ni por sus grandes ojos oscuros, ni tampoco por sus tejanos y jersey blanco ligeramente ceñido ni por su bolso colgado a la bandolera. Tampoco le atribuí una identidad por el hecho de que pagó con el abono multiviajes que sólo puede conseguirse en Jerusalén Oeste (lo cual presupone un uso intensivo del tranvía muy poco habitual en los palestinos) o porque desde el mismo instante en que se sentó frente a mí se aisló en su móvil: sus dedos tecleaban veloces mensajes a alguien desconocido que desde la distancia la hacía sonreír, hay ocasiones en que pagaría lo que no tengo por saber la historia detrás de las medias sonrisas que genera el whatsapp en metros, autobuses y tranvías, no quiera saber tanto quién será sino qué le habrá dicho para hacerla sonreír así, para hacerla levantar los ojos y posar la mirada en el resto de pasajeros del vagón sin vernos, eso es poder. Decía que la tomé por israelí porque nada en su vestimenta la identificaba como árabe y sobre todo porque cuesta ver estos días a palestinos en el tranvía de Jerusalén.

El tranvía de Jerusalén vendría a ser una prueba del nueve del periodista que se entera de algo o no en esta ciudad. Si leéis que el tranvía es un ejemplo de convivencia porque une el Oeste con el Este y tiene dos paradas en Shuafat y Beit Hanina, el corazón del extrarradio árabe de Jerusalén, arrugad la nariz como si os intentaran vender un pescado en malas condiciones: es mentira. Lo que hace el tranvía es unir el Oeste con el asentamiento de Pisgat Zeev en el Este ocupado, y para ello, dado que un tranvía no vuela, debe cruzar zona árabe. El tranvía no es un ejemplo de convivencia, sino de ocupación. E ilegal, además, porque facilita el traslado de población de la entidad ocupante a la zona ocupada. Por ello, el tranvía es objetivo de ataques de los jóvenes palestinos en momentos de disturbios y de boicot en las rachas menos convulsas. Pero boicotearlo es una decisión dura: dado que el tranvía transcurre en parte de su recorrido por la línea verde, es muy útil para trasladarse hasta barrios árabes del centro de Jerusalén y las puertas de Damasco y Nueva de la Ciudad Vieja. Eso sí, cuando las cosas se calientan en Jerusalén los palestinos desaparecen del tranvía.

Por eso, a ella, tan rápida con sus pulgares, no la tomé por palestina. A una chica árabe en una parada del tranvía le tiraron ácido. A menudo, los revisores israelíes la emprenden, muchas veces a golpes, con adolescentes palestinos que se han colado o que no encuentran su billete o que hablan y ríen demasiado alto. El paisanaje del tranvía es de colonos hardcore de Cisjordania armados sin complejos y colonos que se piensan que no lo son porque viven en Pisgat Zeev y quieren creerse (y que nos creamos) que aquello es un “barrio de Jerusalén”; ultraortodoxos de luengas barbas que aprovechan la cercanía de la parada con su zona franca de Mea Sherim; argentinos ortodoxos –de camisa blanca y pantalón oscuro ellos, faldas largas, guantes e incluso pelucas ellas– que arrugan la nariz cuando se les sienta al lado un árabe; y militares, muchos militares, de todos los cuerpos, chicos y chicas muy jóvenes con sus móviles y su fusil de asalto. De hecho, esa debería haber sido la primera pista de mi equivocación: una chica israelí con la veintena recién estrenada en esa parte del tranvía de Jerusalén no suele vestir tejanos, sino uniforme, y de su hombro no cuelga un bolso, sino un fusil.

Y así fue como llegamos a Shuafat, el tranvía se vació y sólo quedamos los colonos de Pisgat Zeev, ella y yo en el convoy. A estas alturas, ella ya había guardado el móvil en el bolso y miraba a través de la ventanilla. En la parada de Beit Hanina bajamos los dos. A ella la aguardaba un mujer que sin duda no vestía ‘a lo occidental’: una típica matrona palestina, hiyab incluido. Y entonces, ella saludó a aquella mujer, probablemente su madre, familiar sin duda, abrió el bolso, sacó un bonito pañuelo rojo de su interior y se cubrió con él la cabeza. Y las dos mujeres se perdieron en animada charla en dirección A’Ram.

Claro, diría el corresponsal que escribe que el tranvía es un ejemplo de convivencia, en la parte israelí de la ciudad esta muchacha puede librarse del yugo del hiyab; al regresar a su barrio, debe ponérselo. Y es todo lo contrario: para desplazarse más o menos con seguridad al otro lado de la ciudad, esa chica tiene que disfrazarse, es decir, ocultar su identidad, mediante el gesto de descubrirse la cabeza. Una organización llamada Jerusalemite Women’s Coalition ha efectuado un llamamiento urgente a la comunidad internacional para proteger a las mujeres palestinas: “We are calling for the protection of our bodily safety and security when in our homes, walking in our neighborhood, reaching schools, clinics, work places, and worships venues.  We are calling for protection, for we feel displaced even at home, as the Israeli soldiers, armed settlers, border patrol, and police invade our homes, attack our families, strip-search our bodies, and terrorize us all”.

Ellas, las mujeres palestinas, son una parte capital de la resistencia contra la ocupación israelí, porque en gran medida sobrevivir es resistir a la ocupación y en eso ellas son muy buenas, en Palestina y en todas partes. Pero, además, en el caso palestino muchas mujeres han estado en primera fila en las diferentes fases del mal llamado conflicto. Sucede también estos días de mal llamada Intifada, hasta el punto de que al ver fotos de muchachas de ojos hermosos con el rostro cubierto con la kufiya lanzando piedras a los soldados israelíes hubo quien tituló la Intifada de las Mujeres, como si fuera la primera vez. Si esta no-Intifada es una Intifada de las Mujeres, todas las otras lo han sido también, porque sin ellas no se entiende la resistencia palestina.

Estos días, en los check points han muerto Dan Irsheid, de 17 años, Bayan Ayman Abd al-Hadi al-Esseili, de 16 y Hadil Saleh Hashlamoun, de 18. Ellas fueron titulares en las noticias de la prensa internacional (es un decir) porque fueron abatidas a tiros por militares israelíes. Hoda Darwish, en cambio, no alcanzó los titulares: murió de problemas respiratorios el 19 de octubre debido a que, camino del hospital, quedó atrapada en una aglomeración en uno de los nuevos check points que las autoridades israelíes han erigido en Jerusalén Este. No sólo mueren mujeres en los check points: también paren, un clásico si se está embarazada en según qué partes de Palestina. Son ellas las que hacen cola en el Russian Compound, la infame cárcel de Jerusalén, para intentar saber algo de su hijo adolescente arrestado por tirar piedras, y son ellas las que con paciencia tejen lo que queda de la otrora floreciente sociedad civil palestina. Son ellas las que, como en toda sociedad patriarcal, sufren los delitos de honor y lidian con el proceso de involucionismo de su sociedad y las frustraciones que sus padres, maridos, hermanos e hijos llevan a casa a diario.

No sé nada de la vida de la muchacha que se sentó ante mí en el tranvía. Sólo sé que con su hiyab en el bolso regresó a casa a salvo aquel día, para seguir viviendo, que en su caso es seguir resistiendo. Y que quien la esperaba a pie de tranvía a que regresara de Jerusalén Oeste era su madre. Que nos os engañen: aunque parezca un hiyab, lo que en realidad llevan es una kufiya.

 
EL PROJECTEJID_EL_PROJECTE.htmlJID_EL_PROJECTE.htmlshapeimage_5_link_0
TEXTOSshapeimage_6_link_0
VIDEOSJID_VIDEOS.htmlJID_VIDEOS.htmlshapeimage_7_link_0
REAL ESTATEhttp://www.domenec.net/?p=606&lang=Cahttp://www.domenec.net/?p=606&lang=Cashapeimage_8_link_0
DOCUMENTSJID_DOCUMENTS.htmlJID_DOCUMENTS.htmlshapeimage_9_link_0
PROJECTE PEDAGÒGICJID_PEDAGOGIC.htmlJID_PEDAGOGIC.htmlshapeimage_10_link_0
MAPASONOR + DOMÈNECJID_QUI_SOM.htmlJID_QUI_SOM.htmlshapeimage_11_link_0
AGENDAJID_AGENDA.htmlJID_AGENDA.htmlshapeimage_12_link_0

Llibret de l’exposició